Un estrany tast

Entre les escletxes dels finestrons penetrava la resplendor d’una clara nit de lluna dins la foscor de la cambra. Però l’agradable frescor de la nit no arribava a penetrar fins el llit on m’havia gitat. La suor m’amarava el cos i els llençols i jo erem  tot un. Cansat de no poder conciliar el son vaig aixecar-me i em vaig dirigir cap a la finestra. Vaig obrir-la, allà davant em saludava  una nit majestuosa, serena. A poc a poc un vent gèlid feia presència mentre uns nuvolots negres enfosquien la lluna. Vaig obrir els ulls com taronges en veure una figura humana prima i molt demacrada, vestida amb una capa negra com un ratpenat, que estava palplantada en l’ampit de la finestra. En un tres i no res s’abalançà sobre meu, cercant el coll per mossegar-me’l. Gràcies a uns àgils reflexos la vaig poder esquivar. Amb serenitat i sense demostrar-li por m'hi vaig dirigir :

- Aneu en compte! Potser un tast de la meva sang sigui un tràngol per vostè!

Amb un moviment ràpid cap enrere i d’una revolada vaig agafar uns documents que havia deixat damunt de la tauleta de nit i els hi vaig atansar.

La figura els va agafar i els va llegir amb cura. La seva expressió es transformava a poc a poc. Començà a pronunciar unes paraules del tot incomprensibles interrompudes per uns curts udols. De sobte em va mirar fixament amb uns ulls plens d’ira i sangonosos. Va llençar els papers al terra, amb un moviment de la boca em va mostrar,  amb un caire amenaçador, uns ullals llargs i punxeguts i desprès de fer un udol esgarrifós va desaparèixer tal com havia arribat.

La suor se m’havia gelat, tot jo tremolava com una fulla. Amb un to tranquil·litzador i amb ganes d’oblidar el succés vaig recollir els documents del terra i els vaig omplir de petons. Mai hauria pensat que uns anàlisi de sang amb uns resultats tant dolents tinguessin una utilitat del tot beneficiosa. Em vaig alegrar.

Però  a l’endemà en el supermercat més proper em vaig proveir d’una pila de cabeces d’alls i les vaig penjar a totes les portes i finestres de la casa. No fos cas que aquell ser estrany volgués tornar a visitar-me. 

Nova Versió per Relats Conjunts(L'art de la pintura)

Em fa basarda aquest retrat. La vanitat de la model que tinc davant està enemistada amb els pinzells que la retraten. Estic cansat de retratar. Estic cansat de pintar segons les normes i de no deixar anar la imaginació. De no expressar allò que realment sento davant aquesta figura. Vull formar part dels colors, les textures, la lluminositat, descriure virtuts, defectes. Però retratar aquesta vanitosa no em reconforta l’ànima. I estic assedegat, assedegat per no pintar somnis. Espero que en un futur proper, els pintors es deslliurin d’aquestes cadenes. Tal com ara projectem ombres sobre parets i comencen a projectar colors mitjançant prismes. Espero que algun inventor creï una maquina per poder plasmar retrats i  nosaltres els pintors oblidar-los. Aleshores  per fi deixaren damunt les teles blanques el verdader art dels nostres sentiments. Però bé, torno a la feina i pinto aquesta vanitosa.

L'art de la pintura( Per a Relats Conjunts)

Em fa basarda aquest retrat. La vanitat de la model que tinc davant està enemistada amb els pinzells que la retraten. Estic cansat de retratar. Estic cansat de pintar segons les normes i de no deixar anar la imaginació. De no expressar allò que realment sento davant aquesta figura. Vull formar part dels colors, les textures, la lluminositat, descriure virtuts, defectes. Però retratar aquesta vanitosa no reconforta la meva ànima. I estic assedegat, assedegat per no pintar somnis. Espero que en un futur proper, els pintors es desliurin d’aquestes cadenes. Tal com ara projectem ombres sobre parets i comencen a projectar colors mitjançant prismes. Podrem projectar rostres i per fi deixaren damunt les teles blanques plasmat el verdader art dels nostres sentiments. Però bé, torno a la feina i pinto aquesta vanitosa.

Sensació

Aquella sensació penetrant que m’envaeix ,que em domina. Miro a través dels vidres bruts allà sota el mantell verd de l’arbreda que esmorteix la llum del sol, on les ombres van i venen al compàs de la música del vent. S’amaga aquella rambla cèntrica, bulliciosa i concorreguda. Amb els bancs seients de lectors despistats de diaris. Descans de transeünts cama-segats de tant ramblejar amunt i avall. I els fanals alts i prims que cap el vespre inunden   d’una lluentor freda i emblanquinada tot el passeig.

Entro tremolós en aquell cafè! El cafè té una barra llarga i estreta , on la llum del dia amb prou feines penetra més enllà de la porta i una boira tènue plana i dissemina la llum de les bombetes que pengen del sostre. El cambrer, amb cara de pomes agres, serveix cafès. Al fons mig amagades tauletes rodones de mabre sòrdid, les parets folrades de cartells groguencs anuncien pel·lícules d’un altre temps. Persisteix aquella sensació penetrant que m’envaeix, que em domina.

Com cada dia a dos quarts de deu del matí creuo a rambla camino cap a la dreta un parell de carrers més enllà. Arribo al cafè fosc i deixat. Saludo al cambrer.

-que tal Ramon!

-Bon dia Vicens!

-Com sempre un cafè amb llet gràcies!

L’assaboreixo amb tranquil·litat mentre llegeixo el diari, són moments per oblidar els papers amuntegats damunt la taula del despatx. Persisteix aquella sensació penetrant que m’envaeix, que em domina. El cambrer em mira indiferent. Jo tampoc li faig cas. Ell fa un encís obre la boca i em diu:

-Fa dies que no ve per aquí?

La fisonomia em canvia i enrogeixo, agafo la tassa i d’un glop en bec el cafè, tiro sobre el taulell el diari i surto a corre-cuita d’allà. Ha pronunciat aquelles paraules que em regiren els budells, que em foraden l’ànima i em deixen sense esma. És intolerable, inacceptable, inadmissible no suporto que ningú em pertorbi l’hora del cafè amb llet. Ara hauré de cercar un nou indret. És superior a les meves forces, sempre hi ha algú disposat a esbrinar en la  intimitat, a gratar a saber per què no he anat a l’hora del cafè amb llet. Tot jo tremolo i l’inconscient em traeix. La suor regalima front avall. Les paraules ressonen dins del cap. Imatges desfetes i fosques de cambrers pregunten  fa...  fa  dies.... Aquestes paraules se’m beuen l’enteniment. Les cames em fan figa i tornar al cafè es una lluita perduda. Però com la roda que gira sobre ella, jo sempre hi torno.

El temps passa i  cada dia creuo la rambla i camino carrers enllà. Canvio de cafès, canvio de cambres, però la pregunta persisteix, fa dies...

Ja no em veuen per la rambla. Lluny queden els bars i cafès. Sóc assegut en una butaca, amb paciència espero el vol. Observo els rètols de destinació de no sé on. Cerco una nova rambla, un nou cafè, on ningú em privi d’aquell petit recer. Persisteix aquella sensació penetrant que m’envaeix que em domina. M’acosto al taulell per recollir el bitllet, l’hostessa diu:

-Bon dia, fa dies que no el veia!

Arrenco a corre, sense girar la mirada enrere. I em pregunto on aniré?

Persisteix aquella sensació penetrant que m’envaeix, que em domina.

Traspassar

Ella va fer acte de presència aquella tarda sense haver-li demanat. Després d’una conversa i un intercanvi d’opinions la vaig convèncer que era un mal moment per traspassar, que tornés un altre dia, que fes unes llargues vacances o que es prengués uns anys sabàtics. Li vaig demanar que arribat el dia primer llegís l’apartat de les esqueles dels diaris de la zona, així sabria la disponibilitat dels tanatoris de la ciutat, no fos cas que estiguessin plens com un ou, com avui. Calia tenir-ho tot preparat abans del traspàs. Per no ser un destorb per a la família, els amics i el municipi.  

El grafit (adaptacio per a relats conjunts)

La pitjor cosa que pot passar quan començo a escriure es quedar-me en blanc, sóc allà davant del full de paper quiet com un estaquirot, espero un no se que, el desconcert m’envaeix, no estic acostumat a situacions com aquesta. Tinc una sensació estranya, allò que he planificat s’ha esfumat com el fum d’una cigarreta que es consumeix poc a poc. Penso que m’he llevat del llit amb el peu esquerre però, tot d’un plegat m’adono que mai he cregut en malastrugances. Segueixo en  blanc ni una paraula ha fluït al tros de paper. Tal vegada no hagués escrit mai. Renego una vegada darrera una altra. Estripo el full empipat. I en veu alta afirmo que no tornaré a escriure més.

                                                *      *       *

Tots aquest dimonis que en persegueixen són el producte d’observar atentament la imatge de tres dracs fantasmagòrics d’un grafit.

                                                *       *       *

Aquella nit havia estat terrible. L’aire dens i poc renovat de l’estança feia que el silenci es trenqués tant sols amb el panteix de la respiració. Vaig notar com els palmells de les mans s’humitejaven i una gota de suor freda regalimava pel front. Havia d’escriure. Esperava que una rauxa de paraules brotessin del cap i s’afanyessin a recórrer el camí fins els dits. Però, res de res, ni una sola paraula brollava damunt del paper. Uns mots rebels i insolents em desafiaven, fins i tot les idees havien fugit. Podia comparar-me al protagonista de la pel·lícula “Sol davant el perill”. Inquiet cercava una solució. Tal vegada observava amb poc decòrum a l’hora d’escriure. El nerviosisme va fer acte de presència i els renecs ressonaven per tota la cambra. No podia ser. Vaig pensar que la tinta del bolígraf era irrellevant per escriure mots majúsculs perdurables.

Havia d’escriure amb més propietat, feia falta una estilogràfica per donar un toc d’estil a l’hora de retolar les lletres a veure si així els mots adquirien mes caràcter i personalitat i desistien de la seva rebel·lió. Vaig pujar a les golfes, en un racó, dins d’un calaix vaig trobar una magnifica ploma amb les lletres R i P gravades, inicials del nom de l’avi Ramon Pelegrí. Era de nou davant un full de paper en blanc disposat a narrar tot allò que volia explicar. Però les desgràcies no venen mai soles, no havia prestat atenció al pas dels anys,la tinta de la fabulosa ploma amb plomi d’or s’havia assecat. Ja no eren les paraules que es revoltaven sinó també els elements em giraven la cara.

Sabia que la veïna del costat, que a més a més estava de bon veure, tenia una màquina d’escriure “Olivetti pluma 22”.Potser si li demanava s’acabarien els problemes. A causa de la timidesa vaig dubtar però vaig agafar empenta i vaig trucar a la porta. Després d’una curta xerrada i quedar embadalit de l’encís de la seva mirada vaig demanar-li si em deixava la màquina. Vaig mentir a l’hora d’explicar-li el motiu perquè la necessitava, no volia que ningú sabés que era un escriptor negat. Li vaig explicar que havia d’escriure una carta important a un parent llunyà. Era el moment de canviar d’actitud vaig obrir les finestres de bat a bat i vaig deixar entrar aire més fresc i pur. Vaig posar música d’en Dvorak, la simfonia del Nou Món. Vaig introduir un full en blanc  a traves del carro tractor de la màquina i vaig petar els dits. Vaig teclejar tant ràpid com vaig poder. Tot un seguit de paraules sense cap sentit omplien el full, estava desconcertat i atordit no entenia res. Havia teclejat seguint un ordre determinat. Aquella tecnificació no servia. Era un mal destre amb aquell enginy.

Les busques del rellotge feien camí, s’havia fet tard. La màquina d’escriure no era la millor manera d’actuar davant la rebel·lió i fer arribar les paraules a les puntes dels dits. Vaig reflexionar una llarga estona. No trobava una clara solució.

En un acte de desesperació vaig acudir a l’ordinador com últim remei. Vaig navegar cercant alguna referència sobre la rebel·lió de les paraules però ni un trist comentari en tota la xarxa. Com un pianista vaig  intentar interpretar una llarga simfonia amb el processador de textos però les paraules fugien d’estudi. Tots els dimonis del grafit havien trasbalsat el món de les paraules i les idees. Arribada la matinada vaig desistir en el meu menester. Em vaig posar a dormir amb la sensació d’haver fracassat. La imatge encara estava present.

                                                        *     *      *

 Ara seguiré a la espera d’un nou suggeriment el proper mes.

Quatre parets (per a relats conjunts)

En Joan s’eixuga  un regalim de suor que s’escola pel front. S’asseu al pedestal de les velles columnes mentre els colors rogencs i trencats del cel anuncien la vesprada. Ressegueix amb la mirada l’indret. Veu un castell amb els merlets i les torres de defensa, les lluites dels cavallers per  una penyora d’una donzella de llarga cabellera. Acluca els ulls, imagina un monestir amb les campanes al vol, frares que passegen i mediten per un silenciós claustre, el silenci del l’escriptorium, l’activitat intel·lectual de la biblioteca. Però la remor del vent el torna a la realitat, quatre parets i unes quantes pedres que amaguen el seu passat.

Mireu com l'ha deixat. (Relats Conjunts)

Mireu com l’ha deixat la bala de canó. Bòrnia per una eternitat. Avui s’havia pintat les parpelles amb un color encisador, volia seduir el sol. Però fixeu-vos quins ulls. Ara ja no  podrà emmirallar-se en les aigües tranquil·les de la seva companya. Li fa vergonya mostrar el rostre desencaixat. Damunt el mar mai més hi haurà dibuixada la seva petja i les nits esdevindran negres i espesses. Mireu com l’ha deixat.