Era de nit.
L’aire dens i poc renovat. El silenci de l’estança només es trencava tant sols
amb el so del panteix de la respiració. Vaig notar com els palmells de les mans
s’humitejaven i una gota de suor freda regalimava pel front. Esperava que una
rauxa de paraules brollessin del cap i s’afanyessin a recórrer el camí fins els
dits. Però, res de res, ni una sola paraula s’estampava damunt del paper. Uns
mots rebels i insolents em desafiaven, i fins i tot, les idees havien fugit.
Podia comparar-me al protagonista de la pel·lícula “Sol davant el perill”.
Inquiet cercava una solució. Però no la trobava. El nerviosisme va fer acte de
presència i els renecs ressonaven per tota la cambra. No podia ser. Vaig
pensar que la tinta del bolígraf era irrellevant per escriure mots majúsculs
perdurables.
Havia d’escriure amb més propietat, tanmateix una ploma estilogràfica donaria un toc d’estil a
l’hora de retolar les lletres a veure si així els mots adquirien més caràcter,
personalitat i desistien de la seva rebel·lió. Vaig pujar a les golfes, en un
racó, dins d’un calaix vaig trobar una magnifica ploma amb les inicials R i P
gravades, potser feien referència a l’avi Ramon Pelegrí. De nou davant d’un
full de paper en blanc disposat a començar. Però el pas dels anys, havien assecat
la tinta. Ja no eren les paraules que es revoltaven sinó també els elements em
giraven la cara. Una revolució en tota regla.
Sabia que la veïna del costat, que a més a més estava
de bon veure, tenia una màquina d’escriure “Olivetti Pluma 22”. Sí li demanava
pot ser acabarien els problemes, vaig pensar. La timidesa em retenia, però finalment vaig
trucar a la porta del seu pis. Després d’una curta xerrada i encisat d’ aquells
ulls clars. No sabia si demanar-li la màquina d’escriure o convidar-la en fer
un volt nocturn per la ciutat. Vaig optar per la primera opció. Fos com fos
d’alguna manera calia acabar amb la revolta instaurada a casa meva.
Amb la màquina damunt la taula era el moment de
canviar d’actitud. Vaig obrir les finestres de bat a bat, així entrava aire fresc
i pur a l’habitació. Vaig posar música, una simfonia. Vaig introduir un full en
blanc a través del carro tractor de la màquina. Vaig petar els dits.
I al ritme de la música vaig començar a escriure. Tot un seguit de paraules
sense cap sentit omplien el full, estava desconcertat, atordit no entenia res.
Havia teclejat seguint un ordre determinat. L’escrit no tenia ni cap ni peus.
Aquella tecnificació no servia. Era un mal destre amb aquell enginy.
Les busques del rellotge havien fet camí, s’havia fet
tard. La màquina d’escriure no era la millor manera d’actuar davant la
rebel·lió i fer arribar les paraules a les puntes dels dits. Vaig reflexionar
una llarga estona. No trobava una clara solució.
En un acte de desesperació vaig acudir a l’ordinador
com últim remei. Vaig navegar cercant alguna referència sobre la rebel·lió de
les paraules. Ni un trist comentari en tota la xarxa. Com un pianista
vaig intentar interpretar una llarga simfonia amb el processador de
textos però les paraules fugien d’estudi. Tots els dimonis del grafit havien
trasbalsat el món de les paraules i les idees. Arribada la matinada vaig
desistir en el meu menester. La rebel·lió havia aconseguit el seus propòsits.
Derrotat, vaig agitar-me sobre el llit esperant que la son fes acte de presència, amb la sensació
d’haver fracassat.
L’endemà vaig escriure aquell seguit de males
sensacions.
