Traspassar

Ella va fer acte de presència aquella tarda sense haver-li demanat. Després d’una conversa i un intercanvi d’opinions la vaig convèncer que era un mal moment per traspassar, que tornés un altre dia, que fes unes llargues vacances o que es prengués uns anys sabàtics. Li vaig demanar que arribat el dia primer llegís l’apartat de les esqueles dels diaris de la zona, així sabria la disponibilitat dels tanatoris de la ciutat, no fos cas que estiguessin plens com un ou, com avui. Calia tenir-ho tot preparat abans del traspàs. Per no ser un destorb per a la família, els amics i el municipi.  

El grafit (adaptacio per a relats conjunts)

La pitjor cosa que pot passar quan començo a escriure es quedar-me en blanc, sóc allà davant del full de paper quiet com un estaquirot, espero un no se que, el desconcert m’envaeix, no estic acostumat a situacions com aquesta. Tinc una sensació estranya, allò que he planificat s’ha esfumat com el fum d’una cigarreta que es consumeix poc a poc. Penso que m’he llevat del llit amb el peu esquerre però, tot d’un plegat m’adono que mai he cregut en malastrugances. Segueixo en  blanc ni una paraula ha fluït al tros de paper. Tal vegada no hagués escrit mai. Renego una vegada darrera una altra. Estripo el full empipat. I en veu alta afirmo que no tornaré a escriure més.

                                                *      *       *

Tots aquest dimonis que en persegueixen són el producte d’observar atentament la imatge de tres dracs fantasmagòrics d’un grafit.

                                                *       *       *

Aquella nit havia estat terrible. L’aire dens i poc renovat de l’estança feia que el silenci es trenqués tant sols amb el panteix de la respiració. Vaig notar com els palmells de les mans s’humitejaven i una gota de suor freda regalimava pel front. Havia d’escriure. Esperava que una rauxa de paraules brotessin del cap i s’afanyessin a recórrer el camí fins els dits. Però, res de res, ni una sola paraula brollava damunt del paper. Uns mots rebels i insolents em desafiaven, fins i tot les idees havien fugit. Podia comparar-me al protagonista de la pel·lícula “Sol davant el perill”. Inquiet cercava una solució. Tal vegada observava amb poc decòrum a l’hora d’escriure. El nerviosisme va fer acte de presència i els renecs ressonaven per tota la cambra. No podia ser. Vaig pensar que la tinta del bolígraf era irrellevant per escriure mots majúsculs perdurables.

Havia d’escriure amb més propietat, feia falta una estilogràfica per donar un toc d’estil a l’hora de retolar les lletres a veure si així els mots adquirien mes caràcter i personalitat i desistien de la seva rebel·lió. Vaig pujar a les golfes, en un racó, dins d’un calaix vaig trobar una magnifica ploma amb les lletres R i P gravades, inicials del nom de l’avi Ramon Pelegrí. Era de nou davant un full de paper en blanc disposat a narrar tot allò que volia explicar. Però les desgràcies no venen mai soles, no havia prestat atenció al pas dels anys,la tinta de la fabulosa ploma amb plomi d’or s’havia assecat. Ja no eren les paraules que es revoltaven sinó també els elements em giraven la cara.

Sabia que la veïna del costat, que a més a més estava de bon veure, tenia una màquina d’escriure “Olivetti pluma 22”.Potser si li demanava s’acabarien els problemes. A causa de la timidesa vaig dubtar però vaig agafar empenta i vaig trucar a la porta. Després d’una curta xerrada i quedar embadalit de l’encís de la seva mirada vaig demanar-li si em deixava la màquina. Vaig mentir a l’hora d’explicar-li el motiu perquè la necessitava, no volia que ningú sabés que era un escriptor negat. Li vaig explicar que havia d’escriure una carta important a un parent llunyà. Era el moment de canviar d’actitud vaig obrir les finestres de bat a bat i vaig deixar entrar aire més fresc i pur. Vaig posar música d’en Dvorak, la simfonia del Nou Món. Vaig introduir un full en blanc  a traves del carro tractor de la màquina i vaig petar els dits. Vaig teclejar tant ràpid com vaig poder. Tot un seguit de paraules sense cap sentit omplien el full, estava desconcertat i atordit no entenia res. Havia teclejat seguint un ordre determinat. Aquella tecnificació no servia. Era un mal destre amb aquell enginy.

Les busques del rellotge feien camí, s’havia fet tard. La màquina d’escriure no era la millor manera d’actuar davant la rebel·lió i fer arribar les paraules a les puntes dels dits. Vaig reflexionar una llarga estona. No trobava una clara solució.

En un acte de desesperació vaig acudir a l’ordinador com últim remei. Vaig navegar cercant alguna referència sobre la rebel·lió de les paraules però ni un trist comentari en tota la xarxa. Com un pianista vaig  intentar interpretar una llarga simfonia amb el processador de textos però les paraules fugien d’estudi. Tots els dimonis del grafit havien trasbalsat el món de les paraules i les idees. Arribada la matinada vaig desistir en el meu menester. Em vaig posar a dormir amb la sensació d’haver fracassat. La imatge encara estava present.

                                                        *     *      *

 Ara seguiré a la espera d’un nou suggeriment el proper mes.

Quatre parets (per a relats conjunts)

En Joan s’eixuga  un regalim de suor que s’escola pel front. S’asseu al pedestal de les velles columnes mentre els colors rogencs i trencats del cel anuncien la vesprada. Ressegueix amb la mirada l’indret. Veu un castell amb els merlets i les torres de defensa, les lluites dels cavallers per  una penyora d’una donzella de llarga cabellera. Acluca els ulls, imagina un monestir amb les campanes al vol, frares que passegen i mediten per un silenciós claustre, el silenci del l’escriptorium, l’activitat intel·lectual de la biblioteca. Però la remor del vent el torna a la realitat, quatre parets i unes quantes pedres que amaguen el seu passat.

Mireu com l'ha deixat. (Relats Conjunts)

Mireu com l’ha deixat la bala de canó. Bòrnia per una eternitat. Avui s’havia pintat les parpelles amb un color encisador, volia seduir el sol. Però fixeu-vos quins ulls. Ara ja no  podrà emmirallar-se en les aigües tranquil·les de la seva companya. Li fa vergonya mostrar el rostre desencaixat. Damunt el mar mai més hi haurà dibuixada la seva petja i les nits esdevindran negres i espesses. Mireu com l’ha deixat.

L'Avi

La indignació d’en Joan feia temps que durava. Ja ho havia decidit, aquesta vegada no aniria a votar.  El país s’ensorrava i ja no  hi havia solució. Ho va engegar tot a fer punyetes i es va quedar tan ample. Pocs dies abans de les eleccions quan deixava un llibre damunt la tauleta de nit va creuar la  mirada amb la foto de l’avi. Aleshores va recordar les paraules que tantes vegades li havia repetit: No oblidis mai els sacrificis fets per les generacions anteriors a la teva, perquè tu Joan, puguis exercir els teus drets. Després d'haver depositat el vot dins l’urna davant la foto de l’avi va dir:

-Avi tenies tota la raó!

Relats conjunts

La biblioteca de l’avi convertida en pasta de paper  en pocs dies. L’esforç de tot una vida feta fonedís per esnobisme. La idea de transformar-la en una gran sala de bany, era no comprendre que l’aigua i el sabó estan renyits amb el paper. Ara me n’adono, el llibre que tinc a les mans regalima lletres i tinta per totes bandes. I la fusta noble importada fa molts anys, d’un país  Asiàtic remot, comença a corbar-se. El pare ja m’ho deia que no seria mai una persona versada en lletres. Aquí en teniu una prova, perquè serveix el fruit de tanta escriptura al llarg dels anys. Els plaers s’han de gaudir per separar i cada un dins de la seva essència. Si l’avi aixeques el cap, no se que em diria. Però els retrets serien grans. No en ve d'aqui seguiré prenent un bany, al cap i a la fi per això vaig posar la banyera

Una proposta per a Relats Conjunts

Ous ferrats de la tarda(revisió)

El silenci  regna  en mig de la plaça del poble. El sol feixuc  fa que el terra desprengui  una escalfor molesta que fregeix els peus com dos ous ferrats. La poca ombra dels plàtans, malalts i esquifits dels voltants, no esmorteeix prou la llum i la calor i, els pocs vianants que es creuen no s’aturen ni per dirigir-se la bona tarda. Tan sols, una sargantana despistada fora del seu cau desafia la rostida d’una tarda poc habitual del mes d’Octubre.

 Els crits de la canalla envasats en les aules, de l’escola, ara plenes desprès d’un llarg estiu, esperen que les busques del rellotge assenyalin les cinc de la tarda per conquerir-la. Encara que la calor fongui els fanals de la plaça  i els arbres estiguin a punt de convertir-se en torxes. La cridòria  donarà vida a una plaça moribunda per la calor.

El repicar de les campanes anuncia l’apertura dels comerços sota la porxada, refugi de la pluja i del sol. El seu so metàl·lic desperta lentament  la plaça.   En una cantonada el quiosquer remena els diaris i revistes, donant-los un aspecte presentable als ulls de la clientela. La venedora de ventalls, obre les portes de la botiga, amb l’esperança que els seus ràpids  moviments derrotin la calor. El venedor de somnis prepara el darrer encàrrec impossible  d’un vailet. El malabarista, fa volar les bitlles cel enllà, voltejant-les un cop darrere un altre. L’avia, crida amb totes les seves forces l’Andreu per que no doni més cops de peu a la pilota i faci un mos al tros de pa amb xocolata que li duu per berenar. La mestra tanca les finestres i la porta de l’escola i, deixa entre oberta la tanca per si algun estel despistat aterra al peu d’ella. La dona que fa cistells de vímet per omplir-los d’aire i de vent.  El terrisser fa voltar el torn volta que volta el fang, agafant forma amb les mans. L’adroguer tenyeix el cel ple de núvols  amb els pigments. El pastisser endolceix l’estada. El taverner prepara  els vins, la cervesa i la partida de botifarra per la clientela. La  gata perduda busca gatera mig amagada en un racó. Poc a poc, la vida folra la plaça com l’aigua  que cerca el  riu i tot el poble s’inunda  amb la melodia que duu  la marinada de la plaça.

Amb la vesprada i les tonalitats vermelloses i grisoses del cel va arribar el buit. Obrint-se pas cansadament dins la plaça, la frescor acomiada efusivament la calor i els peus d’ous ferrats dels vianants abandonen melancòlicament la plaça.

Demà, potser el sol cremarà, fins sentir les campanes de les cinc de la tarda, on la frescor del bullici farà de la plaça un  somni de mitja tarda.