Benvinguts

Benvinguts a la petita factoria de relats curts.



diumenge, 17 de març del 2013

El grafit (adaptacio per a relats conjunts)









La pitjor cosa que pot passar quan començo a escriure es quedar-me en blanc, sóc allà davant del full de paper quiet com un estaquirot, espero un no se que, el desconcert m’envaeix, no estic acostumat a situacions com aquesta. Tinc una sensació estranya, allò que he planificat s’ha esfumat com el fum d’una cigarreta que es consumeix poc a poc. Penso que m’he llevat del llit amb el peu esquerre però, tot d’un plegat m’adono que mai he cregut en malastrugances. Segueixo en  blanc ni una paraula ha fluït al tros de paper. Tal vegada no hagués escrit mai. Renego una vegada darrera una altra. Estripo el full empipat. I en veu alta afirmo que no tornaré a escriure més.

                                                *      *       *

Tots aquest dimonis que en persegueixen són el producte d’observar atentament la imatge de tres dracs fantasmagòrics d’un grafit.

                                                *       *       *


Aquella nit havia estat terrible. L’aire dens i poc renovat de l’estança feia que el silenci es trenqués tant sols amb el panteix de la respiració. Vaig notar com els palmells de les mans s’humitejaven i una gota de suor freda regalimava pel front. Havia d’escriure. Esperava que una rauxa de paraules brotessin del cap i s’afanyessin a recórrer el camí fins els dits. Però, res de res, ni una sola paraula brollava damunt del paper. Uns mots rebels i insolents em desafiaven, fins i tot les idees havien fugit. Podia comparar-me al protagonista de la pel·lícula “Sol davant el perill”. Inquiet cercava una solució. Tal vegada observava amb poc decòrum a l’hora d’escriure. El nerviosisme va fer acte de presència i els renecs ressonaven per tota la cambra. No podia ser. Vaig pensar que la tinta del bolígraf era irrellevant per escriure mots majúsculs perdurables.
Havia d’escriure amb més propietat, feia falta una estilogràfica per donar un toc d’estil a l’hora de retolar les lletres a veure si així els mots adquirien mes caràcter i personalitat i desistien de la seva rebel·lió. Vaig pujar a les golfes, en un racó, dins d’un calaix vaig trobar una magnifica ploma amb les lletres R i P gravades, inicials del nom de l’avi Ramon Pelegrí. Era de nou davant un full de paper en blanc disposat a narrar tot allò que volia explicar. Però les desgràcies no venen mai soles, no havia prestat atenció al pas dels anys,la tinta de la fabulosa ploma amb plomi d’or s’havia assecat. Ja no eren les paraules que es revoltaven sinó també els elements em giraven la cara.
Sabia que la veïna del costat, que a més a més estava de bon veure, tenia una màquina d’escriure “Olivetti pluma 22”.Potser si li demanava s’acabarien els problemes. A causa de la timidesa vaig dubtar però vaig agafar empenta i vaig trucar a la porta. Després d’una curta xerrada i quedar embadalit de l’encís de la seva mirada vaig demanar-li si em deixava la màquina. Vaig mentir a l’hora d’explicar-li el motiu perquè la necessitava, no volia que ningú sabés que era un escriptor negat. Li vaig explicar que havia d’escriure una carta important a un parent llunyà. Era el moment de canviar d’actitud vaig obrir les finestres de bat a bat i vaig deixar entrar aire més fresc i pur. Vaig posar música d’en Dvorak, la simfonia del Nou Món. Vaig introduir un full en blanc  a traves del carro tractor de la màquina i vaig petar els dits. Vaig teclejar tant ràpid com vaig poder. Tot un seguit de paraules sense cap sentit omplien el full, estava desconcertat i atordit no entenia res. Havia teclejat seguint un ordre determinat. Aquella tecnificació no servia. Era un mal destre amb aquell enginy.
Les busques del rellotge feien camí, s’havia fet tard. La màquina d’escriure no era la millor manera d’actuar davant la rebel·lió i fer arribar les paraules a les puntes dels dits. Vaig reflexionar una llarga estona. No trobava una clara solució.
En un acte de desesperació vaig acudir a l’ordinador com últim remei. Vaig navegar cercant alguna referència sobre la rebel·lió de les paraules però ni un trist comentari en tota la xarxa. Com un pianista vaig  intentar interpretar una llarga simfonia amb el processador de textos però les paraules fugien d’estudi. Tots els dimonis del grafit havien trasbalsat el món de les paraules i les idees. Arribada la matinada vaig desistir en el meu menester. Em vaig posar a dormir amb la sensació d’haver fracassat. La imatge encara estava present.


                                                        *     *      *


 Ara seguiré a la espera d’un nou suggeriment el proper mes.

11 comentaris:

  1. A aquest relat se li podria posar de títol : La por de l'escriptor davant del relat. En Peter Handke segurament hi estaria d'acord.

    ResponElimina
  2. No he llegit mai res d'en Peter Handke em pots fer cinc centims!
    Gràcies.
    Salva

    ResponElimina
  3. Espero que no sigui el que vas sentir alhora d'escriure aquest post! Sigui com sigui, està molt ben escrit!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé no et vull enganyar-te el relat estava a mig fer i al veure el grafitti vaig experimentar moltes de les sensacions que estava intentant explicar

      Elimina
  4. carai! desconcertant , original i magnific relat del proces de començar un relat

    ResponElimina
  5. Cela deia: “que la inspiración me pillwe trabajando”. També se li atribueix (també a d'altres autors), la frase: el geni té un 1% d'inspiració i un 99% de transpiració ...

    Ah! s'ha d'anar en compte a l'hora de deixar llibertat als dits per sobre d'un teclat, que quan un es descuida t'apareix ràpidament la paraula “WERT” a la pantalla.

    Ens veim en el proper suggeriment.

    ResponElimina
  6. Excel·lent aquest full en blanc.

    ResponElimina
  7. La cerca de inspiració és una guerra perduda, no es pot trobar, ella és capritxosa i va i ve al seu gust. Però has d'estar content de que almenys t'ha sortit un bon escrit per els Relats.

    ResponElimina
  8. M'encanta aquesta falta d'inspiració!!1

    ResponElimina
  9. T'ha sortir un relat molt inspirat, malgrat la falta d'inspiració.
    I quan tornis l'Olivetti a la veïna li podries agrair el favor convidant-la a un cafetó... Qui sap si et pot fer de musa!

    ResponElimina
  10. Més d'un ens hem vist així en algun moment... Encara bo que no es va inspirar amb la màquina d'escriure, però; a la veïna se li hauria fet estrany que la carta fos tan llarga.

    ResponElimina