Amb la
tauleta digital a les mans no m’hagués imaginat mai trobar-me nu davant les portes dels grans magatzems als 80 anys
No
podia creure que només feia un parell d’hores que estava assegut en una butaca
envoltat per la solitud i em diluïa com
un gelat en una tarda d’estiu. La poca claror que penetrava entre les cortines,
que amagaven uns grans finestrals, deixava al descobert el llit desfet, com
quasi sempre. Arreu s’apilaven plats i gots bruts, restes de menjar de feia
dies i cendrers plens de puntes de cigarretes pudien l’aire. El regne del
desordre.
Però deixeu-me que em presenti, sóc l’Oleguer
un home que ha sobrepassat la maduresa i veu el futur amb un regust amarg. Fins
feia poc tenia una figura atlètica. Ben plantada. Creia que podria mantenir-la
fins que la mort em visités. Però desprès de la mort de la Maria tot havia
canviat. Presoner pel dolor i l’enyorança vaig entrar en un tràngol sense fi.
Ja no feia cap mena d’esport. Tampoc caminava les dues hores matinals diàries.
Menjava a deshores, sense tenir en compte allò que engolia. Amb el pas del
temps, vaig desfigurar-me. La panxa no em deixava veure els peus. Una gran
papada em sostenia la cara, on sobresortien unes galtes desmesurades, mal
afaitades i els pocs cabells que em quedaven, havien deixat la brillantor del color blanc per un color groguenc. Conseqüència
de la poca pulcritud i el fum del tabac que fumava sense parar. Va ser llavors, quan vaig fer-me el propòsit
que no sortiria d’allà si no fos amb els peus per endavant.
De
tant en tant el telèfon sonava, a
l’altre costat del fil una veu, generalment amb un accent estranger, m’oferia
grans oportunitats per canviar de companyia telefònica o de l’electricitat i a
vegades tenia la plaent sorpresa d’escoltar la veu del meus fills, en Ramon o
l’Adrià, però això només succeïa quan anaven curts de calés.
Aquella
tarda va visitar-me la Laia, la filla gran de l’Adrià, ho feia tot sovint, era una
de les poques persones que es preocupava de fer-me companyia i fer la
petar llargues estones, però aquell dia semblava tenir pressa, de la bossa va treure
un retall de paper, me’l va atansar perquè llegís un text que allà estava
escrit. Ho vaig llegir amb cura. No
se que em va passar, la Laia em va mirar i aquella mirada va fer-me tremolar
les cames i encara que tenia fortes conviccions, vaig trencar la promesa que
havia fet. D’una revolada, sense fitxar-me com anava vestit, vaig arreplegar la
jaqueta, vaig estirar per una braç a la Laia i vam fer camí cap aquells
magatzems.
Dalt
de l’autobús vaig assabentar-me que ho tenia tot calculat. Per fi podria
adquirir l’últim model de tauleta digital que havia sortit al mercat i que mai
acaba d’estalviar prous diners per comprar-lo. Era una oportunitat única. Un somni.
Abans de baixar del bus em va fer un petó a la galta i em va donar les gràcies
per acompanyar-la.
Ja
érem davant de la dependenta, la Laia amb la tauleta digital a les mans i jo
tremolant de vergonya per la fila que feia, després de les comprovacions
pertinents, mitjançant els carnets d’identitat, la dependenta va confirmar un
descompte de 100 euros, si volíem augmentar-lo només calia que ens
desprenguéssim de les peces de roba que volguéssim. Aleshores vaig adonar-me
que la meva vestimenta consistia en, uns pantalons de pijama, uns mitjons
foradats més una americana, agafada en l’últim moment, les quatre peces meves més les cinc peces de la Laia això feia un còmput
de nou euros que podíem sumar. Però tot i així, ens faltava un euro. Vaig
remenar les butxaques de la jaqueta però no portava ni un xavo. La Laia va
dubtar a desvestir-se del tot. No volia que cap del dos restés nu davant tothom.
Va convidar-me a marxar. Vaig mirar directament aquells ulls clars i un xic desenganyats i sense immutar-me vaig treure’m
els calçotets. Mentre un badoc llegia un rètol: “Rebaixes del mes. Vine acompanyat amb una persona gran, per qualsevol compra que superi els a cinc-cents
euros us farem un descompte especial: sumaren les vostres edats més el nombre
de peces de roba que sigueu capaços de treure-us i ho descomptarem del preu de
la compra”. Vàrem sortir de l’edifici jo nu i amb tauleta digital tapant-me
les vergonyes i la Laia amb poca roba. Però tots dos plens de satisfacció