Moltes
vegades no som conscients fins a quin punt, quan agafem amb les mans allò que tant desitgem, deixem anar allò que tenim ben
subjectat. Per fi m’havien traslladat al departament de grans obres. Vaig
acomiadar-me de la vella taula de dibuix, l’únic vincle al qual estava lligat,
i amb un simple adéu, als companys, vaig marxar.
Després
d’una extensa conversa amb el meu superior sobre els mèrits i dedicació que
s’esperava de mi vers l’empresa, no fos cas que el meu parer discrepés, va
proposar-me la recuperació d’un antic projecte del qual jo n’era l’autor. Havia
estat la targeta de visita, presentada en la selecció de personal per
aconseguir un lloc de treball en aquella empresa. Sempre m’havien agradat els
reptes, alhora m’obria una porta a un èxit imminent. Vaig accedir a la proposta
però mostrant un gran interès a conèixer l’ indret on volien desenvolupar-lo, millor
dit on construirien el projecte.
El
trajecte en cotxe no era llarg, al fer l’últim revolt un rètol atrotinat anunciava el nom del poble,
però no vaig tenir temps de llegir-lo. Vam aparcar en un carrer que desembocava
a una plaça porxada, dominada per un campanar. El vaig reconèixer, així com, el
repic de les campanes que anunciaven les cinc de la tarda. Vaig observar amb
desgrat que les màquines excavadores, havien començat l’enderroc d’una part de
la plaça.
Protegit
de la calor i del sol a l’ombra d’una màquina aturada, un operari responsable
de tot aquell enrenou, va explicar-me com reestructurarien l’espai per encabir
l’execució de les obres. De cop ja no l’escoltava, vaig tancar els ulls, mentre
inspirava una mica d’aire fresc. L’olor de la terra em va fer retrocedir en el
temps. L’àvia cridava amb totes les forces, que deixes de donar cops de peu a
la pilota, i fes un mos al pa amb vi que m’havia preparat. Els companys s’empaitaven
els uns als altres. Vaig veure com arribava la vesprada, amb ella les
tonalitats vermelloses i grisoses del cel i com la plaça es buidava. Vaig
sentir com la frescor de la marinada
escombrava la calor. Vaig sentir als
llavis el petó d’aquella noia. És va fer fosc era de nit, un adolescent creuava
a pas lent els carrers, amb una motxilla a l’esquena, sense tombar-se, ni dir
adéu, una fina pluja li amagava les llàgrimes.
Una
sacsejada em va fer tornar en sí. L’operari preguntava si estava bé. Vaig
respondre amb un moviment del cap i vaig retirar-me. Aquella pinzellada del
passat em va fer dubtar. Sí, era una
lluita entre una etapa viscuda molt llunyana i un present ple d’oportunitats. Que
cruel és el destí, era a un pas de l’èxit però a quin preu! Confesso que les
cames no em vam tremolar. Vaig agafar amb força allò que veien els meus ulls. Vaig arronsar les espatlles, tant era. Els
records, ja només serien això, records. Vaig donar mitja volta sense mirar enrere.
Demà serà un altre dia, vaig pensar. I amb les mans juntes vaig anar-me’n
caminant carrer avall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada