Benvinguts

Benvinguts a la petita factoria de relats curts.



diumenge, 8 de juny del 2014

UN MAL DIA

                                                          

Plovia, les gotes d’aigua relliscaven pels vidres de la finestra. Les mirava una a una. Sense gaire atenció. Contemplava com allà fora, la gent es protegia d’una pluja persistent. Mentre sostenia amb les mans la notificació amb la qual m’acomiadaven de la feina. Poca vergonyes! Després de vint anys al seu servei, amb un simple correu electrònic, aquell matí m’ho havien comunicat. No havien tingut la valentia de dir-m’ho a la cara. Vaig dirigir-me al departament de personal. Vaig recollir la liquidació i els papers per tramitar l’atur. Vaig marxar amb la sensació que allà deixava enterrada una part de la vida. Ja tindria temps per demostrar la ràbia, la impotència i la indignació d’aquells moments.
Al carrer seguia plovent i encara que no era molt agradable vaig començar a caminar cap a casa. No va ser una decisió encertada en un dia plujós. Uns passos més endavant un desguàs d’una terrassa, que començava a rajar a dojo, amb la particularitat que en aquell moment jo passava per allà sota. Un diluvi universal, va deixar-me amarat d’aigua com un peix. Vaig assecar-me de la millor manera possible i després d’una petita dubitació vaig dirigir-me cap a l’estació més propera del metro. Com que les desgràcies mai  venen soles, a causa de l’aigua acumulada dins les butxaques, les targetes, tant com la que donava dret a viatjar, com la de crèdit no funcionaven. Adés que no portava efectiu per comprar un bitllet, vaig mirar a la dreta i a l’esquerra i amb un àgil salt vaig superar les tanques d’entrada. Mai havia estat un bon atleta i així ho vaig demostrar. Un peu va ensopegar amb la barra giratòria, vaig caure de morros al terra, alhora que m’estripava els pantalons.
 A l’aixecar-me vaig sentir que algú em cridava:
-Vostè , si vostè! El bitllet si us plau?
Vaig obrir els ulls  com taronges.
-Senyor inspector no tinc bitllet, és una llarga historia. Vaig contestar.
- Deixeu-vos de romanços! El bitllet! Sí us plau!
-Miri, ja li he dit que no en tinc.
- Insisteixo el bitllet si us plau!
 Jo allà palplantat. L’inspector m’explicà que no portar bitllet era una falta greu, penada amb cent euros de multa.
-Però ja li he dit que no en duc. A més a més ni duc diners i les targetes no m’han funcionat abans de voler-lo comprar!
Ell va insistir  que hi havia dues solucions. O em feia fora del metro o pagava la multa. Gira que tomba, que si són naps, que si són cols, la discussió pujava de to. La gent ens envoltava i començava a dir la seva:
- Que pagui d’una vegada!
- Quin abús de poder!
- Sempre atureu els indefensos!
-Quin penques! Traieu-lo fora del metro!
- Fora, fora ,espavilat
 -Així va el país!
 Jo seguia amb els meus tretze. Amb el xivarri i l’enrenou l’entrada de l’estació semblava un colador. Mitja estació està pendent perquè jo no duia bitllet mentre, l’altre meitat feia l’orni perquè tampoc en portava. Tanta expectació i tanta cridòria es va crear, que l’inspector va afluixar. De l’expenedora de bitllets que duia a les mans, va extreure un bitllet i me’l atansà.
-Que sigui l’última vegada que viatgi sense bitllet. Au, marxi.
No vaig dir res i vaig baixar les escales. A l’andana tothom observava un individu moll, amb  la roba esquinçada i a sobre que no pagava. Vaig pujar al primer tren que va passar i cap a casa. Que més podia passar-me aquell dia! Estava cansat, vaig mirar el rellotge, nomes eren dos quarts de dotze del matí. A casa ningú arribava abans de les cinc de la tarda, per tant, vaig decidir prendre una cervesa i llegir una mica el diari a veure si així oblidava el mal tràngol. Però vaig pensar que anava moll. Sí abans pujava a casa, prenia una dutxa i em canviava de roba em sentiria més còmode. El rebedor de casa era fos. Un embalum mig privava el pas, vaig encendre el llum. Dues grans maletes eren allà amb una nota sobre elles:
“ Demà una companyia de missatgers vindran a buscar-les. Me’n vaig de casa. Quan ho cregui oportú i si en tinc ganes ja et donaré alguna mena d’explicació.
 Adéu Joan.
Laura.”
Vaig tancar la porta. Vaig entrar en un bar i vaig demanar la beguda més forta que tinguessin.
Salva
1 de juny 2014




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada